Katia. Cas Clínic.
Dimecres, 1 d’octubre del 2014.
Terapeuta: Doctora Viviana Zenteno.
Katia (45) comprèn en aquesta regressió el motiu d’una renúncia amorosa. Anys enrere ella era lliure, però ell no, i era una figura pública.
Terapeuta: Què estàs veient?
Katia: Estic veient des de dalt una illa, amb molta vegetació, vaig entrant en l’espessor. Ara descendeixo, hi ha com una selva, i endins una esplanada amb un amfiteatre així, gran.
T: Com vas vestida?
K: Amb una túnica, cabells llargs, fosc, i alguns adorns.
T: Quina edat tens?
K: Com 25… se’m veu que soc una sacerdotessa. Hi ha un temple… No sé si és una illa o una península, però està envoltat de mar i el temple es troba enmig de la selva… veig uns ídols de pedra, com a déus. És com si jo tingués un lloc important, com si sabés moltes coses que uns altres no saben. En aquell lloc hi cremen encens o algun perfum. S’hi sent música, com de tambors. Dirigeixo les cerimònies, demanant alguna cosa a la naturalesa, als déus, abundància, fertilitat, amb cants. Estic un graó més amunt que els altres, dirigint, invocant.
T: Quina és la teva sensació física en aquest moment?
K: Em sento bé aquí. Una sensació de plenitud… com si jo d’alguna manera li transmetés a aquesta gent coses que ells no saben i jo sí que sé, llavors això em dóna una sensació de poder.
T: I quines són les teves emocions?
K: Una mica d’orgull, soc una mica superba.
T: I les teves reaccions mentals?
K: M’adono que aquestes invocacions i aquests rituals són efectius, són poderosos.
T: Fixa’t, aquestes sensacions d’orgull, plenitud i poder què et fan fer en la teva vida com Katia?
K: Em fan sentir capaç, que jo puc.
T: I què t’impedeixen fer?
K: De vegades m’impedeixen reconèixer les meves errades.
T: Molt bé. Continua avançant fins a un altre moment important per a la teva ànima.
K: Em ve ve que jo tenia un amant i que el mantenia en secret perquè no havia de tenir-lo.
T: Tenies una cosa amagada… bé, veurem com era això: un, dos, tres…
K: És un guerrer i tenim una relació forta, d’amor, però que no pot sortir a la llum pública perquè les sacerdotesses hem de ser cèlibes. Hi ha en el temple una habitació secreta, i com que jo tinc poder, l’introdueixo a ell. Ell pertany a una altra casta, no inferior o superior a la meva, però separades, que no han de barrejar-se. Jo em sento protectora amb ell. Ell m’estima i és poderós amb la seva força, amb la seva capacitat de lluitar. Però pel que fa a l’amor, jo soc més poderosa que ell.
T: A veure, explica-m’ho bé.
K: És com si ell em respectés en excés, i jo vull que em prengui com a dona, i que no em miri com si jo fos superior. Que entengui que soc una dona i que vull ser la seva dona. Té dubtes, no vol seguir, però jo li dic que seguim, que no hi haurà problemes. Ell té por pels dos però jo li dic que no ens podem separar, no hem de separar-nos.
T: Continua.
K: Hi ha una altra gent més poderosa, uns homes, sacerdots més importants que jo, i ells se n’assabenten. Se l’emporten!! Tracto de defensar-lo, i no puc!! (Katia mostra angoixa i temor).
T: On estàs tu i on està ell?
K: En un saló gran on aquests sacerdots ens diuen que hem transgredit aquestes lleis. Se suposava que jo no podia tenir aquest tipus de relació… És un temple, de pedra, fred, gran, alt. Ells porten unes túniques, les seves cares són llargues, i usen unes cintetes, no corones, són bandes al cap. Són dos. M’acusen. Jo estic aquí plantada davant d’ells però ells estan més amunt, jo estic a baix, i el meu amant està agenollat, i el castigaran a ell. Jo els dic que no, que NO, que la culpa és meva… però… a mi no em faran res… (Plorant)… se l’emporten… començo a cridar, i em subjecten… sembla que hi ha més gent… i jo sé que el mataran, el sacrificaran a ell… i els crido que no… NO! Jo tinc la culpa! No és culpa d’ell! Si us plau… jo tinc la culpa… no és la seva culpa, si us plau… (Plorant i gemegant)… No… No… No… Jo tinc la culpa, poden sacrificar-me a mi, no a ell…
T: Avança, no t’aturis.
K: Però ells em diuen que no, que jo soc necessària, que haig de continuar fent el meu paper… que n’hi ha molts com ell, però no com jo… Jo els insisteixo que la culpa és meva però això no és el que els importa… ell és un més… I per a mi és importantíssim! I quan se l’emporten, ell és molt valent, però en els seus ulls veig aquest desemparament, i tinc ganes de protegir-lo… corro al darrere d’ell i no puc perquè no em deixen. I vull morir amb ell. Ahhh, ai, ai, un dolor en el pit quan se l’emporten.
T: De tot el viscut aquí, què és el que més et marca?
K: Quan m’adono que ens havien descobert… no, però el pitjor és quan m’adono que el castigat serà ell i no jo… Sembla que em subjecten per les espatlles i pel coll, jo estic agenollada a terra. Em tiren cap endarrere mentre se l’emporten… aquests homes són molt dolents, molt durs, són inflexibles…
T: Sent aquest dolor i esgota’l.
K: És com una ferida profunda en el pit… i al coll…
T: I la teva reacció emocional?
K: Profund dolor i angoixa, desitjos de protegir-lo, vull ajudar-lo i no puc. Vull anar volant cap a ell, i abraçar-lo… I ara se l’enduen, i ell no es queixa, però la seva mirada és d’un profund desemparament…
T: Mira’l.
K: És algú que jo conec (amb un sospir).
T: I què estàs pensant quan se l’emporten?
K: M’adono que el meu poder no era res. RES!
T: I tot això De quina manera t’està afectant en aquesta vida?
K: Em fa protegir a les persones que jo estimo… cercar en els homes aquell que em sembla desemparat, per a protegir-lo…
Em fa entendre que no hi ha poder que valgui… que és fàcil enganyar-se amb els honors… que tots som mortals, i que no serveix envanir-se. M’impedeix creure’m tota la història… És com un advertiment de «No t’oblidis que en qualsevol moment la situació pot canviar». I llavors sento por quan soc feliç.
T: Avança…
K: He de seguir aquí, fer aquest paper de sacerdotessa, com si res no hagués passat. Ningú més no sap el que havia passat, només els que hi érem presents. I em sento utilitzada… abans jo em creia molt la història del meu poder com a sacerdotessa, i ara m’adono que soc un instrument d’aquesta altra gent, i que a ells tant els fa que jo hagi pecat o hagi transgredit les normes, perquè jo soc només una imatge, una manera de mantenir ells el seu poder.
Llavors, no em sacrificaran a mi perquè havien invertit temps i energia a preparar-me per a aquest rol. I per això el castiguen a ell. I em comença a repugnar aquest paper que represento, perquè ja no crec en res, ni tan sols en els déus que invoco… faig el meu paper de mala gana, i em sento cada dia més violentada.
T: I quines són les teves reaccions en sentir-te violentada?
K: Sento la ràbia, és com una esgarrifança d’odi per aquests sacerdots que no tenen sentiments. Ja no puc estimar a ningú. I tracto de ser encara més freda que ells, perquè és perillós estimar a algú.
T: I tot això Què et fa fer en la teva vida com Katia?
K: Em fa l’efecte que m’hagués afectat més en la meva primera joventut, que jo era molt reticent per a estimar a algú. Tenia por de lliurar-me confiadament, d’estimar.
T: Ara aniràs al darrer moment de la teva vida en aquesta vida, un, dos, tres…:
K: Hi ha una mena de festa, com balls i càntics, amb foc i invocacions, i hi ha un altre poble enemic que s’aprofita d’això per a envair i atacar el temple. Comencen a tirar llances i cremen, i m’arriba una llança al pit, i m’adono que em moriré. És com una barreja, la festa que es transforma en matança.
No sento dolor. Sento una barreja de sorpresa amb alleujament: a la fi s’ha acabat. Feia temps que em volia morir.
T: Avança a través d’aquesta mort i digues-me què està succeint aquí.
K: Vaig sortint d’aquí, pujant, pujant… veig el meu cos que està llençat com desarticulat en el terra i tots es trepitgen els uns als altres, hi ha molta sang, és una orgia de sang allà a baix… eren uns salvatges, més endarrerits que nosaltres.
T: Aquest lloc, on es trobava?
K: Un indret oriental, com Java.
T: Com et sents en anar pujant i veient això?
K: Més alleujada, com si tingués menys odi, adonant-me que tots ens moríem, i que era una manera de descansar. I vaig a un lloc agradable, com surant, com si només volés.
T: Què hem de rescatar ara?
K: Em ve a la ment que jo l’estimava més a ell que ell a mi. Com que m’hagués agradat que m’hagués estat esperant, i no, no ho està (rient). I em sento una mica desil·lusionada.
T: Katia, quin és l’aprenentatge d’aquesta experiència?
K: Ens trobem en aquesta vida, però el fet d’estar junts hauria destruït totalment la seva imatge. En aquell moment vaig creure que havíem estat covards, però ara me n’adono que va estar bé, que vaig passar la prova, perquè ell hauria estat una altra vegada sacrificat per culpa meva.
Enllaç del cas original en castellà dins del lloc web «Terapia del Alma» («Teràpia de l’Ànima») de l’Acadèmia de Teràpia Regressiva de la Doctora Viviana Zenteno, a Xile: