A la comprensió per l’experiència.

El Doctor en Psiquiatria Brian Weiss relata les seves investigacions inicials a la recerca de referències sobre la reencarnació després dels seus primers passos en la tècnica de la teràpia de vides passades.

Després de l’escepticisme inicial comença a investigar si altres terapeutes en el passat van arribar al mateix descobriment. També investiga el tractament que sobre la reencarnació fan les diferents religions i com els principals credos monoteistes no l’han mantingut en la seva doctrina tot i que alguns dels seus practicants comparteixen aquesta evidència.

---

A la comprensió per l’experiència.

Sovint un pacient nou o un assistent als meus tallers de treball em confessa:

–M’interessa molt experimentar la regressió a vides passades, doctor Weiss, però em resulta difícil acceptar el concepte de reencarnació.

Si vostè pensa el mateix, no és l’únic. Moltes d’aquestes persones necessiten esclarir aquest tema abans d’iniciar el procés de regressió; en aquests casos sol ser una part preliminar de la teràpia i es converteix en un tema habitual per a preguntes i respostes en les meves conferències i tallers de treball. Abans de les meves extraordinàries experiències amb Catherine, jo mateix era molt escèptic sobre el concepte de la reencarnació i el poder curatiu de la regressió a vides anteriors. Fins i tot després vaig trigar diversos anys més en decidir-me a treure a la llum les meves noves creences i experiències.

Tot i que la teràpia de Catherine havia canviat radicalment la meva manera de comprendre la naturalesa de la vida i de la curació, dubtava en comunicar a altres aquestes profundes experiències, ja que temia que els meus amics i col·legues em consideressin «sonat» o «estrany».

D’altra banda, havia rebut una nova confirmació de com resultava eficaç la teràpia de vides passades a l’haver-la aplicat amb èxit a altres pacients. Sabia que era necessari alleujar el meu malestar, resoldre aquest assumpte; de manera que vaig anar a la biblioteca mèdica per veure si podia obtenir més informació. Com a metge lògic i acostumat a fer servir la meitat esquerra del cervell, m’agradava aquesta solució al problema i esperava que hi hagués aquesta convalidació de les meves experiències. Si jo havia trobat per casualitat aquest record de vides passades, estava segur que altres psiquiatres que també utilitzaven les tècniques d’hipnosi devien haver tingut experiències similars. Potser algun d’ells hagués tingut la valentia de explicar-les.

Em va desil·lusionar trobar publicades molt poques investigacions, encara que excel·lents. Vaig descobrir, per exemple, la documentació del doctor Ian Stevenson sobre casos de nens que semblaven recordar detalls de vides precedents. Molts d’aquests detalls van ser corroborats per investigacions posteriors. Això era molt important, ja que ajudava a proporcionar una prova vàlida del concepte de la reencarnació. Però hi havia poc més a veure i gairebé res, per cert, sobre el valor terapèutic de la regressió a vides passades.

Vaig sortir de la biblioteca encara més frustrat que quan hi vaig entrar. Com era possible? La meva experiència personal ja m’havia permès elaborar la hipòtesi que el record de vides passades podia ser un instrument terapèutic útil per a diversos símptomes psicològics i físics.

Perquè ningú més no informava sobre la seva pròpia experiència? Encara més: perquè la bibliografia professional gairebé no esmentava experiències de vides passades que haguessin sorgit durant la hipnoteràpia clínica? Semblava improbable que només jo les hagués tingut. Sens dubte a altres terapeutes els havia passat el mateix.

Mirant cap enrere m’adono del que desitjava en realitat: que algú hagués fet ja el treball que jo anava a emprendre. En aquells dies només podia preguntar-me si altres psicoterapeutes dubtaven tant com jo d’investigar més sobre aquest tema. Un cop revisada tota la bibliografia, em vaig sentir dividit entre la intensitat i la realitat de les meves pròpies experiències directes i la por, perquè temia que les meves noves creences sobre la vida després de la mort i el contacte amb mestres-guia no fossin, personal i professionalment, «apropiades».

Vaig decidir consultar un’altra disciplina. Del meu curs de religions a la universitat de Columbia, vaig recordar que les grans tradicions d’Orient, l’hinduisme i el budisme, tenien la reencarnació com a dogma central i acceptaven el concepte de vides passades com un aspecte bàsic de la realitat. També havia après que la doctrina sufí de l’Islam tenia bellíssimes tradicions de reencarnació expressades en poesia, dansa i cant.

En realitat no podia creure que, durant els mil·lennis d’història de les religions occidentals, ningú no hagués escrit res sobre experiències com la meva. No podia ser que jo fos el primer en rebre aquesta informació. Més endavant vaig descobrir que tant en el judaisme com en el cristianisme les arrels de la creença en la reencarnació són molt profundes.

Al judaisme hi ha, des de fa milers d’anys, una creença fonamental en la reencarnació o gilgul. Aquesta creença va ser pedra angular de la fe jueva aproximadament fins l’any 1800 o 1850, època en què les comunitats jueves de l’Europa occidental van haver de transformar-se davant la necessitat de «modernitzar-se» i de ser acceptades per la societat occidental, més científica. No obstant això, la creença en la reencarnació havia estat fonamental i comuna fins aquesta època, fa menys de dos segles. En les comunitats ortodoxa i jasídica, la creença en la reencarnació continua incòlume fins avui. La càbala, literatura jueva mística que data de molts mil·lennis enrere, és plena de referències a la reencarnació. El rabí Moshe Chaim Luzzatto, un dels més brillants erudits jueus dels últims segles, resumeix així la gilgul en el seu llibre The Way of God («El Camí de Déu»): «Una sola ànima pot reencarnar-se diverses vegades en diferents cossos i, d’aquesta forma, rectificar el dany fet en encarnacions anteriors. De manera similar, també pot arribar a la perfecció que no va aconseguir en encarnacions anteriors».

Quan vaig investigar la història del cristianisme, vaig descobrir que l’emperador Constantí al segle IV havia esborrat del Nou Testament antigues referències a la reencarnació, quan el cristianisme es va convertir en religió oficial de l’imperi romà. Pel que sembla, l’emperador va considerar que el concepte de la reencarnació amenaçava l’estabilitat de l’imperi. Si els ciutadans creien que tindrien una altra oportunitat de viure, podien mostrar-se menys obedients i respectuosos de la llei que els qui creien en un sol Judici Final per a tots.

Al segle VI, el II Concili de Constantinoble va recolzar l’acte de Constantí declarant oficialment que la reencarnació era una heretgia. Com Constantí, l’Església temia que la idea de diverses vides anteriors afeblís i soscavés el seu creixent poder, brindant als seguidors massa temps per cercar la salvació. Estaven d’acord que era necessari el fuet del Judici Final per assegurar les actituds i la conducta correctes.

Durant la mateixa era cristiana primitiva i fins al Concili de Constantinoble, altres pares de l’Església, com Orígens, Climent d’Alexandria i sant Jeroni, acceptaven la reencarnació i creien en ella, igual que els gnòstics. Encara en el segle XII, els càtars cristians d’Itàlia i del sud de França (Occitània) van ser sotmesos a tota mena de brutalitats per la seva creença en la reencarnació.

Mentre reflexionava sobre la nova informació recollida, vaig comprendre que els càtars, els gnòstics i els cabalistes tenien, a part de la seva creença en la reencarnació, un altre principi comú: que l’experiència personal directa, més enllà del que veiem i coneixem amb la nostra ment racional o el que ens ensenya una religió determinada, és una gran font de saviesa espiritual. I aquesta experiència personal directa fomenta poderosament el creixement espiritual i personal. Lamentablement, com que podien ser seriosament castigats per les creences no ortodoxes, aquests grups van aprendre a mantenir-les en secret. La repressió dels ensenyaments sobre vides anteriors no ha estat espiritual, sinó política¹.

Així vaig començar a comprendre els perquès. A mi també em preocupava la possibilitat de ser castigat per les meves creences si les feia públiques. No obstant això, sé que la gent té dret a gaudir dels instruments de creixement i curació, i he vist per experiència mèdica pròpia que la regressió a vides passades pot curar i transformar la vida de la gent. També sé que els pacients es tornen millors, més útils com a membres de la societat i de la família, amb molt més per oferir.

Però fins i tot després de publicar Moltes vides, molts mestres, (Many Lives, Many Masters), jo seguia esperant una reacció negativa. Esperava que els metges em posarien en ridícul, que la meva reputació es veuria tacada i fins i tot potser que la meva família hagués de patir per això. Els meus temors eren infundats. Tot i que sé que un o dos col·legues han comentat que «el pobre Brian, que està perdent la xaveta», en lloc de perdre amics i col·legues, vaig guanyar-ne de nous. També vaig començar a rebre cartes, cartes meravelloses, de psiquiatres i psicòlegs de tot el país, que havien tingut experiències com les meves, però que no s’havien atrevit a fer-les públiques.

Això va ser per a mi una profunda lliçó. Havia corregut el risc de documentar i presentar les meves experiències al públic i al món professional, i la meva recompensa era coneixement, validació i acceptació. A més a més, havia après que el coneixement no sempre comença amb la lectura d’estudis a les biblioteques. També es pot obtenir coneixement examinant la pròpia experiència. La intuïció pot guiar-nos a l’intel·lecte. Els dos poden nodrir-se i inspirar-se mútuament. En el meu cas, així ha estat.

Explico tot això perquè les vostres preocupacions, l’estira-i-arronsa entre el vostre coneixement intel·lectual i la vostra experiència, poden ser essencialment similars als meus. Moltes persones han tingut les mateixes experiències i creences que nosaltres, potser moltes més de les que ens imaginem. I moltes d’aquestes persones es resisteixen a comunicar les seves experiències pels mateixos motius que nosaltres. Altres potser les expressin, però en privat. És important mantenir la ment oberta, confiar en l’experiència pròpia. No deixar que el dogma i les creences alienes restin validesa a la nostra experiència personal i a la nostra percepció de la realitat.

Doctor Brian Weiss. Through Time into Healing (A través del temps en la curació). Traducció al català de l’edició castellana en rústega de l’Editorial Vergara. Pàgines 48 a 50.
Correcció respecte la versió anglesa original: Loto Perrella.