Testimoniatge d’Amy. Cas de suïcidi i pas per la biblioteca dels Llibres de la Vida.
En el següent relat d’una pacient del Doctor Michael Newton, que aquí pren el nom d’Amy, reviu una vida passada en la qual se suïcida per trobar-se soltera, embarassada i haver perdut la seva parella en un accident a l’Anglaterra victoriana. La seva ànima queda estancada uns cent anys dedicada a reflexionar sobre el que ha fet, fins que accedeix a una biblioteca dels Llibres de la Vida. Allà estableix diàleg amb l’ànima d’un dels bibliotecaris, un expert mestre que l’ajuda a continuar el seu camí d’evolució espiritual.
Cas 17. Testimoniatge d’Amy. Cas de suïcidi.
L’Amy havia retornat recentment al món dels esperits després d’una vida en una petita vila campestre d’Anglaterra on es va llevar la vida el 1860, a l’edat de setze anys. Aquesta ànima hauria d’esperar altres cent anys abans de tornar a la Terra, a causa dels seus dubtes i deficiències per afrontar l’adversitat. L’Amy es va llançar a un estany de la localitat perquè es trobava embarassada de dos mesos i era soltera. El seu amant, Thomas, havia mort una setmana abans quan va caure d’una teulada de palla que estava arreglant. Vaig saber que tots dos estaven profundament enamorats i planejaven casar-se. Durant el recompte de la seva vida anterior, l’Amy em va confessar que quan Thomas va morir ella va sentir que la seva vida també s’acabava. A més no volia ocasionar vergonya a la seva família pels rumors dels vilatans. Amb llàgrimes als ulls, la meva pacient em va dir: «Sabia que em dirien prostituta i si hagués fugit a Londres, en això és el que es convertiria una dona jove, pobra i amb una criatura».
En casos de suïcidi, un guia de l’ànima pot oferir-li retir, forta energia de regeneració, un ràpid retorn o alguna combinació d’aquestes alternatives. Quan l’Amy va travessar el llindar després de morir, el seu guia Likiko i l’ànima de Thomas la van consolar per un temps. Més tard ella va quedar tota sola amb Likiko en un bell jardí. L’Amy percebia la decepció d’en Likiko i esperava que la renyés per la seva manca de valor. Amb ràbia, va preguntar al seu guia per què la vida no havia estat com s’havia planejat des del començament, ella mai no havia contemplat la possibilitat d’un suïcidi abans d’encarnar; pensava que es casaria amb Thomas, tindrien nens i viurien feliços en el seu poble fins a la vellesa. Sentia com si algú hagués estirat les estovalles per fer-la caure. Likiko li va explicar que la mort de Thomas era una de les alternatives en aquest cicle de vida i que ella havia tingut la llibertat per a prendre decisions millors que el suïcidi.
L’Amy va saber que per al Thomas, la seva decisió de pujar a una teulada alta, inclinada i perillosament llisa havia estat probablement una alternativa, la més probable perquè la seva ment ja havia considerat aquest «accident» per provar-la a ella. També va saber que en Thomas havia estat a prop de no acceptar la feina d’arreglar la teulada perquè percebia «forces internes que l’empenyien en una altra direcció». Aparentment, encara que en anteriors vides ella havia presentat comportaments tènues, tots en aquest grup d’ànimes veien en l’Amy una capacitat de supervivència major que la que ella mateixa s’atribuïa.
Un cop a l’altre costat del llindar, l’Amy va considerar tot aquest exercici cruel i innecessari. Likiko li va recordar que ella tenia una història d’autoflagelació i que si alguna vegada pretengués ajudar a sobreviure a uns altres, hauria de passar i superar aquesta derrota en ella mateixa. Quan l’Amy va respondre que donades les circumstàncies ella no havia tingut gaires opcions perquè era a l’Anglaterra victoriana, es va trobar a la següent escena de biblioteca.
Doctor Newton: On es troba en aquests moments?
Pacient: (una mica desorientada) Estic en un lloc d’estudi… sembla… gòtic… parets de roca… llargues taules de marbre…
Doctor Newton: Per què creu que es troba en aquest tipus de construcció?
Pacient: (pausa) En una de les meves vides vaig ser un monjo a Europa, en el segle XII. M’encantava el vell claustre de l’Església, era un lloc per a l’estudi en pau. Però sé on estic ara. És la biblioteca de grans llibres… els registres.
Doctor Newton: Molts els anomenen Llibres de la Vida. És el mateix?
Pacient: Sí, tots els usem… (pausa, està distreta). Hi ha un ancià d’aparença aprensiva i abillat amb un hàbit blanc que s’acosta… s’agita al meu voltant.
Doctor Newton: Amy, què està fent l’ancià?
Pacient: Bé, porta un joc de pergamins, rotlles de llistes. Em murmura alguna cosa i sacseja el cap.
Doctor Newton: Té idea de per què?
Pacient: És el bibliotecari. Em diu: «ha arribat massa aviat».
Doctor Newton: A què creu vostè que es refereix?
Pacient: (pausa) Al fet que… jo no tenia raons de pes per a tornar tan ràpid.
Doctor Newton: Raons de pes?
Pacient: (es trenca) Oh… patint un terrible dolor, incapaç de funcionar en la vida.
Doctor Newton: Ja veig. Digui’m el que fa ara el bibliotecari.
Pacient: Hi ha un enorme espai obert on veig a moltes ànimes en llargs escriptoris, amb llibres per tot arreu, però no vaig cap allí. L’ancià em porta a una de les petites habitacions privades localitzades cap a un costat, on podem parlar sense molestar els altres.
Doctor Newton: Com es sent per tot això?
Pacient: (mou el seu cap resignadament) Suposo que necessito un tractament especial i immediat. L’habitació és molt senzilla, amb una sola taula i una cadira. L’ancià porta un gran llibre i el situa enfront de mi, com si fos una pantalla de televisió.
Doctor Newton: Què se suposa que vostè ha de fer?
Pacient: (abruptament) Parar-li esment! Ell col·loca el seu pergamí enfront de mi i després l’obre. Llavors apunta a una sèrie de línies que representen la meva vida.
Doctor Newton: Si us plau, vagi a poc a poc i expliqui’m el que aquestes línies signifiquen per a vostè, Amy.
Pacient: Són les línies de la vida… les meves línies. Les gruixudes i àmpliament espaiades representen les experiències prominents en la nostra vida i l’edat en què molt probablement ocorreran. Hi ha línies més primes que tallen i divideixen a les principals, representen una varietat d’unes altres… circumstàncies.
Doctor Newton: He sentit que aquestes línies menys prominents són possibilitats d’actuar que s’oposen a les probabilitats. Això és el que vostè diu?
Pacient: (pausa) Correcte.
Doctor Newton: Què més pot dir-me d’aquestes línies gruixudes i primes?
Pacient: Bé, la línia gruixuda és com el tronc de l’arbre i les més petites són com les seves branques. Sé que el tronc és el meu camí principal. L’ancià està apuntant aquesta línia i em reprèn una mica per haver pres una branca que significava un carreró sense sortida.
Doctor Newton: Vostè sap, Amy, malgrat que aquest Arxiver està molestant-la per les línies, sabem que representen una sèrie d’alternatives. Des de la perspectiva del karma, tots prenem el camí equivocat de tant en tant.
Pacient: (acaloradament) Sí, però això és seriós. Davant els seus ulls, no vaig cometre una petita errada. Sé que a ell li preocupa el que faig. (fa una pausa i després diu amb to alt) voldria pegar-li el cap amb el seu maleït pergamí. Li dic: «Vagi i intenti viure la meva vida per una estona!».
Nota: En aquest moment l’Amy em comenta que el rostre de l’ancià s’entendreix i abandona l’habitació per alguns minuts. Ella creu que li està donant una mica de temps perquè es recuperi però en canvi torna amb un altre llibre. Aquest llibre està obert en una pàgina on l’Amy pot veure a l’Arxiver jove, sent destrossat pels lleons en un antic coliseu romà, sentenciat a aquesta mort per les seves conviccions religioses. De nou retira el seu llibre i obre el llibre de l’Amy. Li pregunto què veu a continuació.
Pacient: Veig la vida en color tridimensional. Em mostra la primera pàgina amb un univers de milions de galàxies. Després la Via Làctia… i el nostre sistema solar… de manera que recordi d’on vinc, com si pogués oblidar-ho. Després em mostra més pàgines.
Doctor Newton: M’agrada aquesta perspectiva, Amy. Després, què més veu?
Pacient: Ahh… prismes de cristall… foscos i lluminosos depenent dels pensaments enviats. Ara recordo que he fet això abans. Més línies… i imatges… que puc fer avançar o retrocedir en el temps amb la meva ment. Però d’alguna manera l’ancià m’està ajudant.
Nota: M’han relatat que aquestes línies formen seqüències de vibracions que representen alineacions de la línia del temps.
Doctor Newton: Com interpretaria el significat de les línies?
Pacient: Aquestes formen els patrons de les imatges de la vida en l’ordre que un desitja veure-les, que un necessita veure-les.
Doctor Newton: No vull avançar-me, Amy. Només digui’m el que l’ancià fa amb vostè ara.
Pacient: Està bé, ell passa a una altra pàgina i em veig en la vila que acabo de deixar. En realitat no és un retrat, és tan real, té vida. Estic allí.
Doctor Newton: està realment en l’escena o simplement observa l’escena?
Pacient: Podem fer qualsevol de les dues coses, però en aquests moments se suposa que només he d’observar les escenes.
Doctor Newton: Això està bé, Amy. Anem per l’escena tal com l’ancià li presenta. Expliqui el que està succeint.
Pacient: Oh… mirarem… altres alternatives. Després de veure el que en realitat vaig fer en l’estany en què em vaig llevar la vida, la següent escena em porta de tornada a l’estany, a la riba. (pausa) Aquesta vegada no em llanço, no m’ofego. Agafo el camí de retorn a la vila (riu per primera vegada). Continuo estant embarassada.
Doctor Newton: (rient amb ella) Bé, passi la pàgina. I ara què?
Pacient: Estic amb la meva mare, la Iris. Li confesso que porto el nadó de Thomas. No està escandalitzada com vaig pensar que ho estaria, encara que si molesta. Aprenc una lliçó. Després… està plorant amb mi, abraçant-me. (la meva pacient s’esfondra mentre amb llàgrimes intenta continuar parlant) Li dic que sóc una bona noia, però que estava enamorada.
Doctor Newton: Iris li explica això al seu pare?
Pacient: És una de les alternatives de la pantalla.
Doctor Newton: Prossegueixi amb aquest patró alternatiu, si us plau.
Pacient: (pausa) Ens mudem a una altra vila, allí diem que sóc vídua. Anys més tard em casaré amb un home gran. Són temps molt difícils. El meu pare va perdre molt quan ens vam mudar i érem àdhuc més pobres que abans. Però vam romandre junts com una família i la vida eventualment millora. (torna a plorar) La meva nena petita era bonica.
Doctor Newton: És aquesta l’única acció alternativa que estudia en aquest moment?
Pacient: (resignada) Oh, no. Ara miro una altra alternativa. Torno de l’estany i confesso el meu embaràs. Els meus pares em criden i discuteixen amargament entre si, culpant-se mútuament. Finalment em diuen que no perdran la petita granja per la qual tant han lluitat i que no abandonaran el lloc per culpa de la meva deshonra. Em donen una mica de diners perquè viatgi a Londres i intenti aconseguir algun treball com a empleada de servei.
Doctor Newton: I com resulta?
Pacient: (amb amargor) tal com ho havia pensat. Londres no hauria estat bo. Acabo als carrers, dormint amb altres homes. (tremola) Moro jove i el meu bebè, una nena abandonada que eventualment mor també. Horrible…
Doctor Newton: Bé, però almenys vostè va intentar sobreviure en aquesta vida alternativa. Se li presenten més oportunitats de triar?
Pacient: M’estic cansant. L’ancià em mostra una última alternativa. En aquesta escena els meus pares continuen considerant que me n’he d’anar, però esperen fins que per la vila passa un mercader ambulant a qui li paguen una mica de diners perquè em porti a un altre lloc. No anem a Londres, sinó a altres viles de l’àrea. Finalment aconsegueixo ocupació amb una família a la qual els dic que el meu espòs havia mort. El mercader em va donar un anell de llautó i va relatar la meva història. No estic segura si em van creure, no importa. M’estableixo en aquest poble, mai no arribo a casar-me, però la meva filla creix sana.
Doctor Newton: Després d’haver contemplat altres alternatives al suïcidi, quines són les seves conclusions?
Pacient: (amb tristesa) Va ser un desaprofitament llevar-me la vida. Ara ho sé. Creia que ho sabia tot. Just després de morir em vaig dir: «Déu, va ser una estupidesa, ara hauré de tornar a fer-ho tot de nou». Quan vaig comparèixer davant el consell, em van preguntar si desitjava provar-ho de nou aviat. Vaig dir: «Deixi’m pensar-ho per un temps».
Després d’aquesta sessió la meva pacient em va comentar algunes de les decisions que ha hagut de prendre en la seva vida actual i que han requerit de valor de la seva part. Com a noia de quinze anys, va quedar embarassada i va haver de lluitar contra aquest conflicte amb l’ajuda de consellers escolars i finalment de la seva mare, qui va ser Iris en la seva vida com a Amy. Elles li van donar suport per aixecar-se sense que li importessin les opinions dels altres. En les nostres sessions junts, ella va aprendre que la seva ànima tenia una tendència a prejutjar de manera negativa els esdeveniments seriosos de la seva vida. En moltes vides passades hi havia hagut un sentiment d’incertesa perquè les seves decisions en els moments de crisis eren equivocades.
Encara que l’Amy tenia reticències de tornar a la Terra, avui és una dona de molta més confiança en si mateixa. Es va prendre cent anys entre vides, reflexionant sobre el suïcidi i les decisions preses en els segles anteriors a aquesta vida. L’Amy és una ànima musical i en un moment determinat va dir:
«Pel fet que vaig malgastar el cos que m’havien assignat, estic fent un tipus de penitència. Durant la recreació no puc anar al saló de música, la qual cosa m’encanta fer, perquè necessito estar tota sola a la biblioteca. Uso les pantalles per a revisar les meves accions passades involucrant les alternatives en aquells casos en què m’he danyat a mi mateixa o a aquells que m’envolten».
Quan un pacient usa la paraula «pantalla» per a descriure com veu els esdeveniments, l’àmbit és important. Les petites habitacions de conferència i la biblioteca mostren taules amb una varietat de llibres de la grandària d’un televisor. Aquests anomenats llibres tenen els pensaments de la majoria de persones amb les quals he treballat. «Aquests registres fan tenir la il·lusió de ser llibres amb pàgines, però són fulls d’energia que vibren i formen patrons vívids d’esdeveniments» (…).
Doctor Michael Newton. Destino de las almas. Un eterno crecimiento espiritual (Destí de les ànimes. Un etern creixement espiritual). Pàgines 93-100.
Correcció respecte la versió anglesa original: Loto Perrella.