Una prova de reencarnació, per Jordi Griera.

La mare dels meus fills, Mariona, tenia uns somnis recurrents des que ens havíem casat, aleshores feia quinze anys. Al matí em deia «aquesta nit he tingut un d’aquells somnis» i me’l contava. Els somnis, d’un realisme inusual, no eren sempre iguals, però tenien com a elements comuns que se situaven en ambients que semblaven d’uns segles enrere. En uns ella portava unes cartes secretes per carrers deserts, de nit i sense llum, li semblava que a uns conspiradors. En altres, veia una cripta d’una catedral amb estàtues de marbre blanc, o baixant a la porta d’entrada a una gran església romànica fosca amb uns domassos extraordinàriament rics, o es veia ella mateixa en un claustre, o fent un pelegrinatge per un riu, amb ases i vestida «molt antiga i senzilla», travessant el riu, dormint en una balma del camí, passant a prop d’un volcà adormit, etc. Altres nits somniava amb carrers d’un poble amb cases de color ocre, com les del Piemont o la Llombardia. El meu record és aquí més desdibuixat, però també parlava d’una ermita dedicada a la Santíssima Trinitat, situada en una vall entre tres turons.

Aquell any li vaig proposar d’aprofitar les meves vacances per veure si trobàvem algun indret que reunís els seus diversos records. Com que hi veia un volcà, el primer lloc que vam pensar va ser Santa Pau a la Garrotxa catalana. Hi vam anar, però no vam trobar cap dels altres elements; el monestir de Ripoll és un joiell, però és molt més petit que aquella gran església romànica que somniava, i a les esglésies d’aquí s’hi puja, no es baixen unes escales per entrar-hi. Vam visitar les runes de Sant Pere de Roda, una inversemblant catedral al cim de les Alberes, que deia Alexandre Deulofeu que va ser el primer temple romànic d’Europa; però de cap manera podia ser la nostra església.

Aleshores vam pensar en Itàlia; hi ha volcans, no només el Vesuvi, i hi ha les cases de color ocre. Vam organitzar un viatge a Itàlia amb una caravana nova i ens vam endur les criatures. Pobles com Ventimiglia o Portofino tenen carrers que s’assemblen a alguns dels somniats, però no vam trobar esglésies romàniques d’aquella grandària ni característiques. Possiblement un parell dels somnis recurrents es podien haver situat a ciutats italianes del segle XVIII, però el gruix dels somnis estava per localitzar.

Ja desesperàvem, quan ens va telefonar la seva mare. Ella era molt devota de les marededéus negres, no diré que en feia col·lecció, però sí que es preocupava de saber on eren. Aquell mateix dia havia llegit que hi havia una Mare de Déu del Puy, Puèi en occità i català, i ens telefonava perquè li diguéssim on era Le Puy.

Sense Google, cinc anys abans del naixement d’Internet, una pregunta com aquella volia dir tirar mà d’enciclopèdies i mapes de carreteres. Vam localitzar el Puèi i la seva marededéu negra a l’Alvèrnia occitana, i… se’ns van posar tots els cabells de punta: l’església del Puèi és romànica; vam veure que l’Alvèrnia és plena de grans esglésies romàniques i que també és terra de volcans!

No vam esperar les vacances, al primer pont vam agafar el cotxe, i cap a França! Abans de sortir, però, li vaig donar una llibreteta apaïsada i vaig fer que hi dibuixés amb tanta exactitud com pogués algunes de les coses que somniava. Va dibuixar la planta de l’església, la ubicació de la porta per on entrava i l’altar. En un altre dibuix hi havia una cripta amb estàtues en semicercle, que ella deia que eren de marbre blanc. A la cripta s’hi entrava per una porteta a la dreta, mirant l’absis, la qual donava al riu.

Amb ajut del Guide Michelin vam ubicar les principals esglésies romàniques, totes amb marededéus negres, entre el Puèi i Clarmont d’Alvèrnia, Clermont-Ferrand per als parisencs, i les vam anar visitant.

El primer que vam constatar és que, excepte el Puèi, s’accedeix a elles baixant unes escales. Els catalans no hi estem acostumats, resulta sorprenent, però era idèntic als somnis.

A Clarmont hi ha una catedral gòtica, però la vella basílica és romànica, i és al costat del riu Alier. Dedicada a la Mare de Déu del Port, és una església fantàstica, enorme i bellíssima, patrimoni mundial segons l’UNESCO. Però no era «aquella»; no obstant, com que té una cripta hi vam baixar.

Oh! era la seva cripta, amb la porteta que dona al riu per la qual ella entrava arribant del pelegrinatge! Jo mirava el dibuix fet abans de sortir de casa i no m’ho creia, perquè era exacte. No obstant, no hi havia ni rastre de les estàtues de marbre blanc. Vam cercar un guia i li vam preguntar si hi havia hagut estàtues allà. Ens va respondre que sí, però que al temps de la Revolució se les havien endut a la catedral de Reims, per por que les trenquessin. Eren estàtues de marbre blanc i encara són a Reims!

La cripta sí, però l’església no era «l’església». Vam canviar de vila i vam visitar Issoire. Preciosa, s’assemblava al somni, però tampoc no ho era.

Vam decidir plegar i ja anàvem per la carretera de tornada a Barcelona quan la meva copilot va dir «aquí a Brioude n’hi ha una altra que diu la Guia que és molt gran.» A mi ja em feia mandra aturar-me, però vaig accedir.

Era aquesta! Jo veia Mariona córrer d’un cantó a l’altre, identificant detalls, molts; deia «aquesta porta duu a la sagristia» i així era. Era ben bé l’església dels seu somnis, però hi havia algunes diferències importants que calia aclarir: Primer, la porta per on ella deia que s’anava al claustre, donava al carrer. Consultat el sagristà ens va dir que el claustre estava en tan mal estat després de la Revolució de 1789 que el van haver de demolir, en fer la reconstrucció del 1840.

Als somnis ella es veia dempeus al llindar d’una porteta lateral i veia davant seu l’altar, just a la creuera de l’església; en canvi ara la paret és llisa sense rastre de portes, i l’altar és més amunt i cap a l’absis. El sagristà ens va acabar de petrificar quan ens va explicar que l’altar feia pocs anys que l’havien canviat de lloc i, pel que fa a la porta, havia sentit que n’hi havia hagut una exactament en el lloc del somni, però que l’havien clausurada amb molta cura uns cent anys enrere. Vam anar a l’exterior i encara vam trobar uns graons que no conduïen «enlloc», perquè portaven al lloc de la paret on hi havia hagut la porta.

Els preuats domassos i els tapissos van desaparèixer durant la Revolució, era lògic, però quedava una gran incògnita: l’església del somni era fosca i Sant Julià de Briude és avui una basílica molt lluminosa. No ho enteníem.

Sant Julià de Briude, nau central.

En el següent viatge vam trobar els planells originals de l’església i eren idèntics a l’església actual, amb els dos rengles de finestres altes que donaven gran lluminositat a l’edifici. Encara s’entenia menys la foscor del somni.

L’entrellat es va desfer en una consulta que vaig fer a l’Almanac de Brioude. Un número explicava en detall la reconstrucció del 1840 i les opcions que havia pres l’arquitecte encarregat, el qual va decidir eliminar una segona teulada que s’havia construït al 1550 per solucionar el problema de la pluja, que es veu que entrava a raig. Van fer una gran coberta de pissarra que, d’una tirada, cobria la teulada de la nau central, les finestres de dalt i les teuladetes de les naus laterals. Així, només amb la llum de les finestres de les naus laterals, l’església va quedar enfosquida, exactament com en el somni. Tot plegat ubicava aquella vida passada, ara ja innegable, entre 1550 i 1789. Els vestits que ella es veia duent podien ser perfectament d’aquell període.

Pels voltants de Briude vam anar identificant el pas del riu, a la Bajassa, les balmes, els volcans apagats en el veïnatge, els camins de pelegrinatge fins a la Mare de Déu del Port de Clarmont, l’ermita de la Trinitat… tot!

Una troballa tan extraordinària l’havíem de comunicar i vam entrar en contacte amb el Dotor Ian Stevenson, famós autor de molts llibres sobre reencarnació. Vaig parlar per telèfon amb ell; era canadenc, però s’estava a Anglaterra, l’havien nomenat president de la Society for Psychical Research.

Aprofitant un viatge a Londres, per la meva feina, el 8 de febrer de 1989 ¡beneïdes agendes! ens va rebre al seu despatx. Va quedar bocabadat; havia estudiat uns tres mil casos de possibles reencarnacions i va dir que el nostre era dels més detallats i comprovables.

El 2013 el web de Scientific American va publicar un article del professor Jesse Bering en el qual deia que «Els treballs de Stevenson havien establert que la probabilitat estadística de que existeixi la reencarnació és tan abassegadora, que les proves acumulades no són inferiors a les d’altres branques de la ciència.»

Extracte del llibre: «Vent d‘alliberament, guia per a viure lliure i conscient». Autor: Jordi Griera. Pàgines 293 a 298. El podeu obtenir visitant http://alliberament.cat